dilluns 1 de setembre de 2008

Sobre el gènere i el sexe


Abans, quan érem petits, el gènere era gramatical i el sexe era carnal. Cap als anys setanta, les coses es van començar a complicar molt. Les feministes van creure convenient diferenciar els elements biològics dels socials i, a partir d’aquí, es parla de “gènere”; però no pas com un concepte gramatical, sinó com una construcció social que assigna determinats papers no innats a cada un dels sexes. No tothom està d’acord a definir “gènere” i hem de dir que no és un terme fàcil de definir. Agafaré un exemple per arribar allà on vull arribar.

Tothom sap qui és la Margaret Thatcher. Pel que fa al sexe és clarament una dona (encara que pugui semblar estrany, es va casar i va tenir fills). Però pel que fa al gènere, molts diuen que és clarament un home. Que se li assigni el sexe femení és del tot entenedor. Ara bé, que se li assigni el gènere masculí necessita una explicació, que podria ser la següent: estic segur que tothom recorda la imatge de la Thatcher a la televisió arengant l’armada anglesa a punt d’embarcar-se, equipada amb armes sofisticadíssimes, cap a les Malvines, navegant (atenció: amb un dels fills de la reina!) sobre els millors portaavions del món per anar a matar jovenets de vint anys, que els execrables militars argentins van obligar a ocupar aquelles illes amb escopetes rovellades. A la Thatcher —diuen—, li sortia el foc del seu gènere masculí pels ulls del seu cos de dona. No oblidaré mai aquella imatge d’odi disfressat amb fastigoses paraules patriòtiques (i perdoneu la redundància); no oblidaré mai haver vist una dona traient foc pels ulls i merda per la boca. ¿Traspuaven el foc i la merda del seu gènere d’home pel seu cos de dona? A mi em sembla que no. Més avall ja explicaré el perquè. Però abans, un altre exemple: aquest no està tret de la realitat, sinó de la ficció: abans d’arribar al segon acte, Lady Macbeth invoca els poders infernals per tal que li atorguin el valor suficient per assassinar el rei. I, entre altres coses, els hi diu: “Unsex me here”, una frase que només es pot traduir del tot amb una llarga paràfrasi: “Arranqueu-me la tendresa associada al meu sexe”. Aquesta Lady Macbeth, assedegada de sang i de poder, també és sexualment una dona, però ¿i pel que fa al gènere? Què és? Un home? A veure: encara que Lady Macbeth sigui un angelet al costat de Lady Thatcher (ladies angleses, arranqueu-vos aquest títol!), deixeu-me-les comparar. ¿Són dones pel que fa al sexe i homes pel que fa al gènere? Moltes feministes hi estarien d’acord; però a mi, sisplau, permeteu-me que els hi porti la contrària, perquè no acabo d’entendre les raons que associen la violència, el crim, l’assassinat, la guerra, etc, al gènere masculí. Als homes que reneguem de la violència, aquesta associació no ens fa cap gràcia. Ja sé que hi ha més homes violents que dones violentes. Però això no vol dir que tots els homes ho siguem, ni que no hi hagi dones que no ho siguin. Pel que fa a aquest tema, els dos sexes estem fets de la mateixa estofa. Tenim òrgans sexuals diferents, però, pel que fa a la violència, encara que tampoc no siguem iguals, tampoc no som del tot diferents. Com més lliures són les dones (i encara ho haurien de ser molt més), menys diferències en aquest sentit. Nosaltres, en general, tenim més força física, segur; però la maldat, a vegades, en lloc d'anar associada a la força física, hi va a altres recursos menys típics dels homes. Us podría posar un conegut exemple acadèmic (de sexe femení) que s'ha passat la vida acumulant el miserable poder que pot donar una càtedra per aprofitar-lo fent mal als que no són de la seva secta. Estic segur que tothom coneix exemples així. Ja sabem que la força física és més espectacular y més sanguinària, d'acord, i no hi ha res que provoqui més repulsió que les dones assassinades per les seves parelles o ex-parelles. L'única cosa que vull destacar és que el mal també es pot fer de moltes altres maneres, gairebé sempre menys visibles i més corrents.

Bé, tornem al tema: Lady Macbeth demanava a les forces del mal que li arranquessin la tendresa, que està socialment associada al sexe femení. Però, per més que hi hagi dones (i fins i tot homes) que sembla que prefereixin una virilitat sense tendresa, els homes que tenen aquesta qualitat són molt més atractius que els que no la tenen, justament perquè la tendresa és una qualitat i no pas un defecte. Per tant, el que Shakespeare segurament li faria dir avui a Lady Macbeth és “Arranqueu-me les qualitats humanes” o bé: “Deshumanitzeu-me” (ho faria, naturalment, amb un llenguatge figurat molt millor que no pas les paraules que acabo de fer servir aquí). I ja que parlem de tendresa, una dona sense tendresa, a mi, em provoca la mateixa angúnia que un home que tampoc no en tingui. No pas més.

La Thatcher no necessitava implorar les forces del mal: ja les duia a dintre de feia temps. Però, llevat d’això, les dues dones són molt semblants. El que vull dir amb tot això és que els homes hauríem de protestar (jo ho faig des d’aquest reconet del blog) que es digui que el gènere de Thatcher és el masculí. Ni el gènere de la Thatcher ni el de Lady Macbeth tenen res de masculí en el gènere. (Us recomano que rellegiu Macbeth tenint present aquest tema perquè és recurrent a l’obra). El seu gènere és el de la deshumanització. Molts homes també pertanyen a aquest gènere. Per exemple: Franco, Hitler, Stalin, Pinochet, Milosevic, etc. (No sé per que dimonis quan penso en gèneres deshumanitzats només em surten noms de polítics).

No he llegit gaires estudis sobre el gènere, bàsicament perquè no m'entusiasmen els temes dels quals encara no se’n sap gaire res. Però en els que he llegit, no he vist mai que es parlés del gènere la característica més reveladora del qual fos la falta d'humanitat. Aquest gènere és una construcció social, exactament igual que el masculí i el femení. No es tracta que els homes i les dones ens hàgim de barallar constantment sobre aquestes qüestions. Hi ha un vell proverbi que diu: “Parlant, la gent s’entén”. Però no es realitza ni en les discussions ordinàries ni en les erudites, perquè els llenguatges necessiten més conceptes dels que estan a la nostra disposició. I la pobresa de conceptes és un element que no ens permet d’avançar en el coneixement d’aquest camp. En aquest món, tal com el coneixem, és obvi que hi ha més de dos sexes i sobretot més de dos gèneres. El que la societat associa al sexe masculí és cultural i, per tant, modificable i està en canvi constant. Per tant, les persones que som biològicament homes podem tenir gèneres molt diferents. Poso fins i tot en dubte que a un home efeminat se li hagi d’atribuir un gènere femení. (I amb les dones d’aspecte masculí, exactament igual). Quan un bon actor (avui dia passa sovint) fa un paper de dona, si és bo, no actua d’una manera efeminada, actua com actuaria una dona, que és una cosa molt diferent. En aquest cas, sí que podríem dir que es tracte d'un home representant un paper femení, sense res d’efeminament, i, pel que fa al gènere, només ens hi podríem referir a partir del personatge creat pel dramaturg.

I igualment: les persones que són biològicament dones, també poden tenir diferents gèneres. Les qualitats tradicionalment associades al sexe femení també estan en canvi constant. I el gènere, entès com a construcció cultural, no pot ser sinó un conjunt de conceptes que encara no tenim perquè encara no els hem creat. O potser perquè, ara per ara, són una mica intangibles. En aquestes qüestions, doncs, és aconsellable admetre la cautela i foragitar tots els dogmatismes.

Possiblement perquè no foragitem els dogmatismes, s’ha imposat a les nostres llengües romàniques la follia de feminitzar les professions (això és: donar a les dones i animals femelles, gèneres gramaticals femenins. Això, algunes vegades es pot fer; però d'altres va contra la llengua mateixa. En castellà, fa ben poc, una ministra no gens brillant en res, va proposar “miembras” per a les dones que són membres d’alguna associació (ara ja sabem del cert que l’analfabetisme i, cosa més greu, la falta de sentit comú, comença a fer vida als consells de ministres). En català hi ha un llibre d’estil que proposa “pilota” per referir-se a una dona que piloti avions. ¿Acabarem dient “cardí” a una cardina mascle (o hauria de d’escriure “mascla”)? Acabarem referint-nos als homes de raça blanca dient “els homes de raç blanc?” La beneiteria pot arribar a límits inconcebibles.

He fet referència a aquesta bestiesa, perque, de la mateixa manera que les construccions culturals que ara anomenem gèneres tenen poc a veure amb el sexe, també hi tenen poc a veure el generes gramaticals. Espero que els homes no ens sentim mai discriminats quan formem part d’un grup de persones i que, per tant, no se’ns acudeixi mai de fer-nos dir “persons”. Fixeu-vos,de passada, que les dones intel·ligents no cauen mai en aquesta trampa. No en tingueu cap dubte: és la manera més ràpida i segura de distingir les que ho són de les que no ho són. Ara bé: el problema és que aquesta beneiteria ja ha guanyat la batalla. No crec que hi hagi res a fer: els éssers humans (homes o dones) estúpids són molt més nombrosos que els raonables. Que Déu ens agafi confessats, que deia la meva àvia, que, per cert, pertanyia al gènere de les persones intel·ligents.

3 comentaris:

Lupetus ha dit...

Oliva, ets el millor!

m0renita ha dit...

Disculpa la gosadia, Salvador, perquè sospito que sóc un cas perdut:

les primeres paraules que vaig escoltar en ma vida (jo i la resta de persones que eren a la sala) les va dir l'obstetra: "oh, it's a lady!". No vaig ser a temps de tapar-ho amb cap esgüell perquè l'eco de l'anècdota ressona esporàdicament en alguns dinars assenyalats amb família.

El mateix obstetra reivindicatiu va decidir que aquella vacuna tan preciosa i arrodonida que la humanitat llueix a l'espatlla o el braç me la posaria sota el pit, perquè els pits no s'ensenyen. Per sort actualment ja l'he d'acompanyar una mica, el pit, si vull veure'm la marca.

Però l'epítet com me l'arrenco? Potser és la causa de certa mala follá també indeleble.

Il·lumina'm, mestre.

Blog de Salvador Oliva ha dit...

M'excuso, mOrenita, per respondre tan tard. He anat molt carregat de feina els darrers quatre mesos.
No et preocupis per l'epítet. És millor viure amb aquestes coses esborrades.
Però el motiu de la meva resposta no és aquest. El que voldria dir és que mai no m'he considerat mestre de ningú i aquesta paraula em fa posar els nervis de repèl. Prefereixo aprendre de tothom. I, quan parlo amb la gent, vull que sigui "inter pares".
Una abraçada,
Salvador.