diumenge 8 de febrer de 2009

Gabriel Ferrater: Dante sense Florència

[Posant ordre en el meu ordinador, he trobat un article que vaig escriure fa temps a l' "Avui". L'he retocat una mica per posar-lo aquí. I és possible que tingui continuació.]


El millor que pot passar a un intel·lectual o a un científic és que estigui envoltat i acompanyat de gent de talent. I el pitjor que li pot passar és que estigui envoltat i acompanyat de mediocres, sobretot si són llepes, perquè els verins que, fins i tot sense voler, inoculen els aduladors paralitzen la ment amb una eficàcia immensa. Aquesta és una veritat molt coneguda (tot i que no gaire reconeguda), que en recorda una altra, expressada fa temps per Gaziel i per Josep Pla. Tots dos van remarcar que, en aquest país, sobresortir de la mediocritat obedient és perillós, perquè l'enveja, que n'és un mal endèmic, no ho pot suportar. Tots dos es referien òbviament a l'enveja del poder cultural (i també, però no tant, del polític), que és l'única amb capacitat de fer mal. Sempre que he pogut comprovar fins a quin punt l'enveja margina i veta, he pensat que el millor programa de futur que es pot tenir és treballar només per gust i, si pot ser, d'amagat, seguint el consell de Blai Bonet, que és estar com més lluny millor de l'Alta Costura de les Lletres Catalanes.

Tot això em ve a la memòria pensant en Gabriel Ferrater, que pròximament, els dies 8 i 9 de novembre, serà objecte d'una celebració en un simposi que es durà a terme a la Residència d'Investigadors de Barcelona. Ferrater tenia uns interessos massa amples, una intel·ligència massa poderosa i una ment massa lliure per arribar a ser gratificat o simplement reconegut en aquest país nostre, on els figurants més vanitosos del medi no toleren que els faci ombra ningú. Per acabar de completar el panorama, tots els que el van conèixer i van ser amics seus estan unànimement d'acord a dir amb quina facilitat era capaç de seduir intel·lectualment (i això implica persuadir) els seus interlocutors. Causar tanta atracció era excessiu. En conseqüència, no tan sols es va fer el possible per fer veure que no existia, cosa que alguna vegada va ser impossible, sinó que, a més a més, i de tant en tant, s'emetien i encara s'emeten udols de ressentiments, protestant cada vegada que, en públic, se’n parla bé.

El món acadèmic, un món que, en vida seva, amb l'excepció del doctor Antoni Comes, se li va girar d'esquena, no va fer gaire cosa més que ignorar-lo (en el sentit anglès del terme) i actualment continua ignorant-lo, o bé, quan se'n recorda, se n'aprofita per publicar articles i articlets que, pel seu contingut, semblen destinats, en el millor dels casos, a anar pujant graons de l'escala del gremi. I, en el pitjor dels casos, són literalment abjectes per excés de grisor. Pel que fa a les biografies, Ferrater tampoc no ha tingut sort: o bé el biògraf s'ha preocupat per coses de mal gust, sense fer-hi aparèixer ni una remota idea que il·lumini res de la seva obra, o bé la biògrafa mostra que està deplorablement indocumentada o, encara pitjor, mal documentada. Cap sorpresa, doncs. Pel que fa a Ferrater, el país s'ha comportat segons els paràmetres esperats i ja indicats per Pla i Gaziel: el reconeixement és només per als que se'l treballen.

El món literari oficial no s'ha pas portat més bé. Esmentaré només una anècdota reveladora que fa poc ens recordava Marta Pessarrodona a la Guía de Lectura (núm. 57) de la Fundació La Caixa: el primer editor de Ferrater, Josep Pedreira, va instigar-lo a presentar-se al premi de poesia Carles Riba, l'any 1959. L'il·lustríssim jurat, però, va preferir premiar el recull Intento el poema, ple només d'intencions, de J.M. Andreu, lletrista de la cançó "Se'n va anar", (que continua dient: "va donar-me la mà / jo no sé quina cosa em diria / se'n va anar, etc.) Aquesta cançó es va presentar al Festival d'Eurovisió! Un dia haurem de publicar una llista d'il·lustríssims i la història dels seus desperfectes. Només per riure, és clar.

No m'agradaria que ningú pensés que la meva intenció en aquest article és la de fer la guerra a qui sigui. A la meva edat, afortunadament, ja em toca passar a la reserva i a la vida contemplativa, que és la que m'agrada. Si he esmentat tot això, és perquè una vegada més hem de reconèixer que en aquest país els déus no ens deuen tenir gaire simpatia. Dic en aquest país, perquè a fora sí que es valora l'obra de Ferrater. Per posar només l'últim exemple: a l'Argentina acaben de publicar, en el número 61 de Diario de poesía, un excel·lent dossier sobre Gabriel Ferrater (setembre 2002). Aquest dossier, juntament amb el que sobre la seva poesia ha publicat aquí Jordi Cornudella, figura entre les coses més decents que s'han donat a conèixer fins ara.

Aquí, a Catalunya, els escriptors que no li van escatimar el reconeixement que es mereixia van ser justament els escriptors en llengua espanyola. Persones com José María Valverde, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral i molts altres van saber reconèixer el valor de la seva poesia i la intel·ligència dels seus assaigs. És exacte, per exemple, el que va deixar escrit Valverde en un poema que parla de Ferrater: l'anomena "Dante sin Florencia". És exacte, no perquè hàgim de comparar Ferrater amb Dante (seria de beneits entendre-ho així), sinó perquè Catalunya ni és Florència ni tan sols té la més remota vocació d'assemblar-s'hi. Les úniques veus dissonants, les que han tractat amb menyspreu l'obra de Ferrater, o l’han volgut ignorat, han estat, curiosament, veus catalanes.

Només com a resum del que jo personalment agraeixo a Ferrater, esmentaré, entre moltes altres aportacions, la de la seva poesia. Les dones i els dies representa, en la literatura catalana, un canvi d'elocutio (tant en la tria com en la combinació dels mots), comparable a la que Wordsworth i Coleridge van dur a terme en anglès al segle XIX. Després de Ferrater, moltes ximpleses i estupefaccions de la nostra poesia van quedar definitivament arraconades per ridícules (cosa que no vol dir que no se n'hagin continuat escrivint). Aquestes innovacions formals van anar sempre acompanyades d'una capacitat poderosa per expressar, tal com va remarcar William Cliff (el seu traductor al francès), allò que estava amagat en la consciència de la nostra generació. La veu de Ferrater no repeteix els camins recorreguts per Carner, Foix i Riba; és la veu d'un home del nostre temps, que va pel carrer, que treballa, que s'ha de guanyar la vida, que està enamorat, etc. Ens parla de coses que ens importen i no ens condueix mai a cap món imaginatiu unidimensional, ni floralesc, ni avorrit, ni romantiquet, ni cursi, ni llibresc, ni ideològic, ni pesant, ni culturalista, ni pseudoavanguardista, que són els que aquí tenen més èxit. I, per damunt de tot, els seus poemes contenen una vida moral enormement capaç d'eixamplar i enriquir la nostra.

Pel que fa a les altres seves activitats, només cal llegir atentament Escritores en tres lenguas, en què s'arriba amb una economia de mitjans absolutament impressionant a formular quines són les aportacions més importants dels millors escriptors del segle XX. I només cal llegir Sobre el llenguatge per adonar-se de fins a quin punt la seva darrera activitat intel·lectual, la lingüística i la gramàtica catalana, hauria arribat si hagués viscut més temps.


Però el que més em commou, quan penso no en la seva obra, sinó en la seva persona, és la seva generositat personal i intel·lectual. Sempre estava disposat a compartir el seu saber, que era molt, i tot el que tenia, que era molt poc. Els joves estudiants que érem aleshores nosaltres sempre trobàvem obertes les portes de casa seva per fer-hi tertúlies literàries. Sense ni un àtom de pedanteria, la seva conversa (sovint divertida, perquè el nen que portava a dintre seu era molt poderós) instruïa sense fer de lloca ni col·leccionar deixebles, que continua sent avui la patètica necessitat dels acadèmics àvids d'adulacions, mentre hi hagi mediocres que es deixin col·leccionar.

El que més m’intriga, quan considero aquests fets (i m’agradaria que algun dia un historiador ho investigués seriosament) és quan comença a aparèixer aquí aquesta vocació de mediocritat que es permet prescindir de la poca gent de talent que, per les regles més simples de la proporció, pot generar aquest país. Penso que aquesta mediocritat no pot ser fruit sinó del patriotisme que crea (fixeu-vos que la frase de relatiu és determinativa i no explicativa) una atmosfera cultural falsa basada en l’inflament del nombre d’escriptors o artistes dignes de convertir-se en clàssics. ¿Com és possible que amb sis milions de catalanoparlants, tinquem més premis literaris que França, Anglaterra o Itàlia, que en tenen molts milions més? Aquí és on crec que hem d’anar a buscar la causa de la creació de mediocres que no poden sinó marginar o odiar la gent que té talent real. Aquest tarannà dels polítics nacionalistes passarà factura. El tret els sortirà per la culata. Però això és tema d’un altre article, que m’agradaria de fer en un futur no gaire remot.

9 comentaris:

Tàcit ha dit...

Gràcies per aquestes paraules. Però no cregues que G. Ferrater és menystingut pels joves catalanoparlants o castellanoparlants actuals!

Biel ha dit...

Això dels concursos és divertidíssim: fins que no en guanyes un, no ets poeta. D'altra banda, la comparació amb Anglaterra i França no m'ha sobtat gens; cada vegada hi ha més premis literaris a Catalunya. No aconsegueixo entendre-ho, de veritat. Una plaga entretinguda. Cito a Nietzsche –disculpeu la tonteria-: el fet que tothom pugui llegir i escriure, amb el temps, trastornarà l'acte de pensar. No cal ser radical ni apocalíptic. Potser necessitem una miqueta d’humilitat. La literatura contemporània és un galliner exaltadíssim. Però, amb tot, és difícil trobar un gall que canti bé –tot i que n’hi ha uns quants, és clar.

ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
ha dit...

Aquest es un fragment del poema del que parlava:

Baixavem, ulls tancats per la impossible escala
Quan la sal i la sang de la marea
embruixen el sorral. Deies_no ho deies tot!
que aquella nit amb tremolors d'espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d'un paper escrit quan les amors s'esballen,
una ma que es marceix amb sendra i carbonissa
o la porta enreixada que dona al pati mort.

No, no ho deies tot! Si ho haguessim sabut!

T'hauriem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es te dret, l'escapcen.
J. V. Foix


El primer llibre d'en Ferrater que vaig llegir, va esser "Nuces pueris", el titol, deia, li va donar perque als nens els agraden les nous i que aixo ja era un motiu de felicitat.

marc samida ha dit...

I'm sorry if this is 'off topic' but how can I contact Salvador Oliva and/or Angela Buxton with some comments about their translation of Under Milk Wood?
Thanks,

Biel Barnils ha dit...

Sempre torno a Ferrater, deu ser culpa de mon pare.
Sempre torno a aquest blog, deu ser blogferidura.

Sara Marugan ha dit...

Estic totalment d'acord amb la teva opinió. Gabriel Ferrater era un superdotat de les lletres catalanes i alhora sabia transmetre un coneixement planer per arribar a la gent, així ho demostra el realisme poètic i de carrer que expressa als seus poemes. Abans d'ell cap poeta s'atreví a parlar dels obrers, de les dones, de les coses mundanes... de la manera poètica com ell ho va fer. Alhora no deixà cap paraula a l'atzar, i suposo que per això tenia una gran sensibilitat amb la llengua.

Inspirat pels clàssics, com Ausiàs March, feia poemes dedicats a les dones i al pas del temps, les dues coses que, al meu entendre, l'obsessionaven.

Sens dubte, un gran talent que sempre que procuro tenir-lo a prop, així com llegir-lo abans d'anar a dormir perquè em rendeixi als braços de Morfeu en els mateixos ulls que ho féu ell. Qui millor que Ferrater!

jes ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
jes ha dit...

Potser la biografia que en féu la Cabré fa aigües; no ho sé, no l'he llegida. Tanmateix, el llibre de Núria Perpinyà és força interessant.