diumenge 20 de març de 2011

Teoria sobre l'amor


1

Tal, com diu W. Shakespeare al sonet 151, hi ha una estretíssima relació entre el coneixement carnal i el coneixement moral. Per dir més o menys el mateix amb unes altres paraules: el sexe pot acabar requerint la presència de l’amor. I viceversa: l’amor, la del sexe; però això últim té menys interès, perquè és una veritat molt més coneguda i més trivial que l’altra, que és la que proposava Shakespeare al segle XVI i que va en contra de la moral catòlica oficial.

2

Pel que fa a la moralitat, els conceptes sobre el bé i el mal tenen un sentit general que els delimita. Per exemple: matar una persona és reprovable sempre. Però, estranyament mesclat amb aquest sentit general que ens ve de la llengua i de la tradició, els conceptes morals, a més a més de significar el que és objectiu, tenen la capacitat de significar també allò que surt de la pròpia experiència o de la pròpia consciència. Per exemple: hem d’acceptar que algú pugui pensar que matar una persona que es dedica a fer el bé és molt més reprovable que matar un dictador sanguinari. El sentit dels conceptes sobre el bé i el mal tenen components molt subjectius. Els nostres no tenen per què coincidir amb els d’altres persones. l bé i el mal tenen, doncs, un marge de relativitat que s’ha de tenir en compte. Els sentits individuals del bé i del mal tenen en l’art, i sobretot en la literatura, els seus palaus més adequats per fer-hi estada, molt més adequats que els codis civils, que estan molt més interessats en els sentits objectivables.

3

Que el sentit dels termes morals són personals, però no intransferibles, ens ho demostra un altre fet interessant: hi ha molta semblança entre els conceptes ètics de la vida real amb els de la vida imaginada. La lectura d’una obra literària, per exemple, és en gran part el fruit que obté el lector quan posa el text en relació amb la seva pròpia experiència. L’obra literària dura en el temps no tant per les seves virtuts tècniques o formals com per l’energia moral que se’n desprèn. L’obra és bona en la mesura que cada generació successiva hi pot posar en relació les seves experiències i al final pot trobar que els continguts dels conceptes del bé i el mal, sempre inexplícits, que es desprenen de l’obra, són més amplis que els que viuen en la consciència dels lectors. I és en això que aquests en surten beneficiats.

4

En conseqüència, la moral heretada, la que es transmet en obres com el Catecisme de la doctrina cristiana, posem per cas, o El llibre vermell, de Mao Tse Tung o qualsevol altre catecisme, narcotitza la consciència, impedeix que aquesta creï la seva propia moral. La moral heretada, doncs, és anestètica, adorm. L’energia moral del les obres literàries, en canvi, és estètica (el contrari d’an+estètica), desperta la consciència, la fa més viva, més humana, més lliure, més feliç. No es pot parlar de progrés individual ni col·lectiu sense un creixement constant de la consciència.

Les persones de consciència ancorada no són tan sols aquelles que imposen els catecismes, sinó que són també aquelles persones que la por a qualsevol trencament amb els manaments heretats els manté emmanillats. No són pas poques les persones que tenen l’esperit lligat a les creences en les quals ja no creuen. Una manera de ser ancestral no els deixa fer cap canvi radical cap a la felicitat.

5

En general, les obres d’art, gràcies al seu component formal tenen la capacitat de donar forma a l’experiència del lector o contemplador. El text i la pròpia experiència tenen un tracte íntim que s’amaga de la racionalitat. Per això el component ètic de la literatura és encara més important que l’estètic. El sentit dels conceptes morals (de la realitat o de la ficció) tenen, d’una banda, un component més o menys definible i, de l’altra, tenen també un component creat individualment a partir de l’experiència. No són conceptes semànticament buits; no accepten omplir-se de qualsevol sentit possible; no son fórmules buides que es puguin omplir de qualsevol cosa que vulguem. La moral ha de ser individual, però mai no és totalment relativa.

6

És natural, doncs, que amb el concepte de la paraula «amor» passi exactament el mateix, perquè també és un concepte moral. El sentit de la paraula «amor» (sempre dintre l’espectre del sentit general i més o menys definible) només pot acabar significant allò que cada un de nosaltres honestament vol que signifiqui. De fet, cada un de nosaltres té l’obligació de donar-li el sentit a partir de la pròpia experiència i no pas acceptar el sentit que la tradició ens imposa. A vegades els sentits diferents que dues persones donen a la paraula «amor» poden tenir algunes coses en comú. Però molt sovint no tenen res a veure.

El sentit general del mot, el que figura als diccionaris, és només un mínim denominador comú que abraça eros, fília, àgape, etc. D’aquí vénen justament tots els malentesos que es produeixen quan usem la paraula. És clar que es diuen moltes bestieses sobre això. Per exemple: vaig llegir en un diari que sembla ser que un tal Joan Barril ha fet un llibre definint l’amor com el desig que algú et faci presoner. Deu ser molt difícil, per no dir impossible, definir l’amor d’una manera pitjor que aquesta. Barril hauria de saber que l’amor té més a veure amb la llibertat que no pas amb la captivitat. L’amor durant molts de segles ha fet les dones captives. Si les volem lliures, hem de canviar la nostra concepció de l’amor. I seria desitjable que ningú es conformés a viure dins una gàbia.

7

Sol passar que molta gent no es planteja mai la possibilitat de carregar aquests conceptes amb un sentit nascut de la pròpia experiència. Molta gent accepta el sentit donats pels codis heretats de la pròpia cultura i/o religió. Sobre aquest punt, s’ha de dir que el principal retret que s’ha de fer al cristianisme (així com a les altres religions que es comporten de la mateixa manera) és que converteixen els creients en gent moralment mandrosa; el cristianisme oficial genera mandra moral perquè imposa als seus creients i adeptes conceptes prefabricats del bé i del mal amb la finalitat i condició que ells no carreguin de sentit propi aquests conceptes. Reprenent els mateixos conceptes d'abans, podríem dir que el cristianisme és un an-estètic (anestesia, adorm), al revés de l’art que és estètic (estimula, desperta).

8

Per poder donar sentit a aquests conceptes, és necessari desplegar les capacitats que tenim a dintre i que ens són pròpies. Només en la mesura que les despleguem, serem capaços de donar sentit dels conceptes del bé i del mal. Això s’entén millor si recordem una dita de Pascal que està al pol oposat al que acabem de veure. Pascal deia: «Viu d’acord amb el que penses perquè, si no, pensaràs de la manera que vius». Doncs bé, hauríem de dir al senyor Pascal que justament es tracta de fer tot el contrari, perquè per ser honestos amb nosaltres mateixos, hem de pensar a partir del que és la nostra vida i la nostra experiència, no a partir de preceptes externs. És la nostra manera de viure que ha de generar el nostre pensament, i no al revés. Pascal dóna per descomptat que hem de pensar segons ens mana l’església i el seu codi moral. I tant l’església com aquest codi dicten com ha de ser la nostra conducta. El consell de Pascal és servil i abominable. Per tal de forjar-nos una moral autèntica, que no pot ser sinó pròpia, és molt més honest partir de la nostra experiència, que no ha de tenir cap límit llevat d’aquell que, si l’ultrapasséssim, fes prendre mal a algú altre.

9

W.H. Auden diu que el que en diem «estar enamorat» es podria descriure en termes molt més crus; per exemple «anar calent». No sempre és així, però és del tot necessari tenir com a mínim dos conceptes per referir-se a dues realitats diferents: «anar calent» i «sentir amor per a algú». L’abstinència sexual, sobretot en els joves, genera quasi sempre enamorament. Però tots sabem per experiència que es tracta d’un enamorament poc fiable. I, a més a més, és un enamorament sense mèrit. Per tant, tenir un sol concepte per referir-se a aquestes dues realitats és com si, com a conseqüència de reprimir (o haver de reprimir) l’impuls sexual (cosa que fa anar calent), volguéssim amagar i disfressar aquest impuls sota una etiqueta socialment més respectable (estar enamorat). No cal dir que les dues realitats poden anar juntes; però això no passa gaire sovint. Durant l’adolescència i la joventut, que és quan l’impuls eròtic està al punt més alt, hi sol haver gairebé sempre disfressa d’una cosa per l’altra. En els adults és més difícil que n’hi hagi. No oblidem, tanmateix, que hi ha moltes criatures mentals dintre cossos d’adults.

10

L’estat conegut amb l’expressió «estar enamorat» sol ser irreal i irracional, i provoca un plaer que, de tan intens és indescriptible, en part per raons fisiològiques i psíquiques, i en part perquè l’art i la literatura dels darrers vint segles ens han fet creure que estar enamorat és el millor que pot passar a un home i a una dona, o a dues persones. La decisió de viure amb algú o de casar-se se sol fer en aquest estat, exceptuant els casos representats per l’elecció per interessos econòmics, socials, etc. I les decisions preses en aquest estat sovint es revelen errònies, perquè les persones involucrades sovint es despleguen de maneres incompatibles. Això pot passar fins i tot quan la parella funciona perfectament al nivell sexual. El conflicte ve de zones molt més fondes que les del sexe. No cal dir que enamorar-se més tard de l’adolescència és el producte d’un lamentable endarreriment emocional. El que pertoca a l’edat adulta no és enamorar-se, sinó estimar.

11

També va ser Auden que va dir que quan el nen petit veu que les cames se li belluguen instintivament i no ha après encara a controlar-ne els moviments, no sap encara que allò que es mou forma part d’ell mateix. Només quan en controla el moviment, el nen sap que les cames són seves. El penis, en conseqüència, no acaba de formar mai part dels homes, perquè, encara que sapiguem que és nostre, té vida pròpia, mai no el podem tenir controlat del tot i sovint no ens queda més remei que obeir-lo, que és el que ja deien els clàssics: penis erectus non habet conscientiam. Només quan fa el que nosaltres volem, i només aleshores, podem dir que ens pertany. I això no passa fins a la tercera, quarta o cinquena edat (depenent de l’herència genètica).

12

És impossible establir amb precisió quan neix l’amor. L’amor del nen per a la mare és un impuls egoista; forma part de l’instint de supervivència. Però en edats molt primerenques, tot està barrejat. L’amor cap a un altre agafa consistència quan és el producte de la decisió «lliure» de la voluntat (entre cometes perquè moltes vegades que pensem que una decisió és lliure està dictada per forces ocultes dintre nostre).

Perquè estic fet de tal o de tal manera i em commouen, per exemple, els éssers desemparats, puc decidir d’estimar-ne un, voler el seu bé i la seva felicitat al marge del fet que jo rebi o deixi de rebre’n compensacions. En aquesta decisió, que anomenem amor, es pot donar el cas que el sexe hi prengui part. La relació aleshores és més rica. Això ens portaria a pensar que les relacions sexuals no haurien d’estar limitades a la parella. Aquesta limitació és gairebé una aberració moral, imposada per evitar el desordre de les masses. Però, això, quasi ningú no hi vol pensar seriosament, perquè el cas és que la parella crea un microclima de seguretat (i té la copulació assegurada) que fa que molta gent l’accepti i s’hi senti bé, tot i que molt sovint fins i tot els defensors de la parella fan incursions a fora.

Vèiem més amunt que l’impuls sexual no ha pas de tenir necessàriament alguna cosa a veure amb l’amor. L’únic lligam que hi té és que es pot convertir en amor: copulant poden néixer diversos tipus d’amor. La invenció de la parella té a veure justament amb això: primer hi ha l’impuls sexual subjacent: el desig «veu» algú amb qui li agradaria copular. Immediatament el desig ens fa creure que estem enamorats. Amb sort, d’aquesta situació en pot néixer un amor més sòlid. Només amb sort. Sense aquesta sort hi ha avorriment, separació, divorci i fins i tot assassinat (Com a promig, vuitanta dones moren cada any a mans dels seus marits o companys).

Les solucions del trio o fins i tot de més persones és encara més difícil, perquè, si una relació seguida amb dues ja ho és, amb més de dues es complica encara més. No és, però, impossible, és clar. En conseqüència, la relació de parella (o de tres, etc) és (o hauria de ser preferentment) una relació social que incorporés atracció sexual i atracció personal mútues.

Si un només està enamorat de la seva parella, les probabilitats que la relació s’acabi són moltes. Si un estima la seva parella (i hi ha reciprocitat al mateix nivell), la relació té més possibilitats de durar. Aquest amor, tanmateix, no s’hauria de veure afectat per altres relacions d’amistat (amb eros i fília inclosos) que un membre pugui tenir amb un altra persona. Si es veu afectat, vol dir que l’altre membre només està enamorat (cosa que tendeix a transformar l’impuls sexual en un impuls de possessió o de captivitat, que és el que sembla que agrada al Barril). Les persones tenen el destí i la possibilitat de ser alguna cosa més important que la possessió d’una altra persona, amb la qual cosa es reafirma que és una beneiteria enamorar-se quan l'adolescència ja s'ha quedat enrere. Ja sé que això que acabo de dir és terriblement impopular. Ara bé, si tot i així la vida s’entesta a fer-nos enamorar d’algú, el que hauríem de fer immediatament és veure’n la trampa i passar a estimar de veritat. I, sobretot, el que hauríem de fer és no renunciar mai a la independència. L’independentisme individual genera sanitud mental. L’independentisme patriòtic, en canvi, sempre està disposat a generar accions de sang.

13

Una persona pot estimar-ne una altra, sense necessitat de sentir per ella cap desig sexual Això passa normalment en les relacions paternofilials i fraternals, posem per cas (exceptuant l’incest, és clar); però també entre persones sense vincles familiars. L’amor paternal exclou que estimem algú altre amb el mateix amor perquè només tenim dos pares. Però, l’exclusivitat, la imposa l’adjectiu. Amb al mateix amor que jo estimo el pare o la mare, puc estimar una persona que hagi fet un rol anàleg. Més d’una vegada hem sentit dir coses com aquestes: «L’estimo com si fos el meu pare», cosa que demostra l’afirmació anterior. De l’amor filial podem dir el mateix. També tenim frases com aquesta: «L’estimo com si fos el meu fill». L’amor fraternal és el menys exclusiu de tots, ja que «amor fratern(al) » implica l’amor que es poden tenir dos que no siguin germans. El sentit metafòric de «fraternal» ha esdevingut una catacresi.

El terme «amistat» sembla definir la fília entre dues persones sense vincles familiars. Quan en la fília dels vincles familiars s’hi inclou eros, ho descrivim amb el terme «incest». Però quan en la fília dels vincles no familiars s’hi inclou eros, quin és el concepte? Amistat «amb dret al contacte» (traduint del castellà «con derecho a roce»). En català, encara no tenim un terme que descrigui aquest sentiment i les relacions que comporta. Típic: sempre anem endarrerits de conceptes. L’Institut d’Estudis Catalans, algun dia, sense que això hagi de representar cap trauma a cap dels membres, hauria de fer un esforç en aquest sentit.

14

«Estimar» és un verb transitiu que accepta qualsevol mena d’objecte directe: animat o inanimat. És un verb que pot ser, a més a més de transitiu, pronominal: puc dir «En Pere estima aquest llibre / aquesta persona» i «En Pere s’estima aquest llibre / aquesta persona». Però si substitueixo el complement directe en tercera persona per un que estigui en segona persona, em queda bloquejada la forma pronominal.

Puc dir (1) i (2), que son les formes simples del verb «estimar»; Però, si bé puc dir (3), no puc dir (4), perquè el complement directe no pot ser ni de primera ni de segona persona:

(1) En Pere estima la Maria

(2) En Pere s’estima la Maria.

(3) En Pere t’estima.

(4) *En Pere se t’estima.

El que passa a (4) és molt divertit: el «se» de (2) és un morfema verbal optatiu; però a (4), pel sol fet d’haver-hi una segona persona, el «se» es converteix en un vulgar expletiu (datiu ètic o simpatètic). El sentit passa a significar no pas que en Pere t’estima a tu, sinó que en Pere (que té una determinada relació amb tu) s’estima a si mateix. Sembla com si la llengua impedís l’amor pronominal, que és el sentit de (2), en primera i segona persona. Una altra restricció és que si deixo de dir el nom de la persona estimada, tampoc puc fer servir el verb pronominal. Puc dir: «En Pere s’estima la Maria» (millor encara dislocant la persona estimada: «En Pere se l’estima, la Maria». Però no puc dir: *«En Pere s’estima a ella». Hi ha altres restriccions gramaticals que deixo de banda perquè ens portarien massa lluny.

En català, les connotacions del verb «estimar» són molt vulgars (fer una estimació del valor). En castellà, «te quiero», són molt possessives. En anglès i en francès, com que el verb té la mateixa forma que el nom «love / love»; «amour /aimer», són més neutres. En italià, verb i nom no tenen la mateixa forma: «amore / ti voglio bene». L’italià, doncs, té el privilegi d’expressar l’amor de la manera més noble possible: Ti voglio bene, «vull el teu bé», que és una meravella total. Això potser vol dir que els catalans, després de fer l’estimació, el càlcul, diem a la persona estimada que l’estimem (que copsem o fem una estimació del valor de l’altra persona o fins i tot —per què no? — de les seves possessions); els espanyols prefereixen posseir-la. Els italians, en canvi, benaurats ells!, realment volen el bé de la persona estimada. És veritat això? No; és mentida. La llengua no configura un pensament ni una manera de ser (patriotes catalans, a veure quan us n’adonareu!). Hi ha italians possessius, espanyols que no ho són i catalans que no són gens calculadors. L’amor més elevat, en el sentit que és el que dóna més satisfacció espiritual, és voler el bé de l’altre, tant si hi ha eros com si no. Si n’hi ha, també és aquesta classe d’amor que produeix més satisfacció carnal, perquè no hi ha cap dubte que la intensitat d’aquesta depèn, en gran mesura, de la intensitat d’aquella. Plató ja ho va mig dir al començament del seu Fedre. És millor, diu, fer l’amor amb un que estimes que no pas amb un que et sigui indiferent.

Després de tot això, l’autor d’aquesta teoria espera fermament que ningú que la llegeixi se la prengui seriosament.